Barcelona és una de les ciutats més assenyalades entre les capitals europees del Modernisme pel sol fet que acull la major part de l'obra d'Antoni Gaudí i dels altres grans arquitectes d'aquest moviment: Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Joan Rubió i Bellver, Jeroni Granell i Manresa i tants d'altres. Però el Modernisme a Barcelona va molt més enllà de la producció d'uns arquitectes en concret; també els industrials i els promotors es van encarrilar amb entusiasme cap aquest nou estil que capgirava el llenguatge formal de l'arquitectura i era arriscat en l'ús de les noves tecnologies alhora que recuperava els vells oficis artesanals. D'aquesta manera, el Modernisme va ser l'estil arquitectònic que millor definia els objectius d'una nova burgesia emprenedora que buscava en una nova moda un signe polític de diferenciació de les tendències i el gustos artístics oficials.

Una sèrie de fets justifiquen aquesta eclosió de l'arquitectura a Barcelona. En primer lloc, l'ocupació de l'Eixample que havia projectat Ildefons Cerdà l'any 1859 oferia una enorme superfície edificable i, en els primers anys del segle XX, ja s'hi havia traslladat el centre comercial. L'increment de la construcció va fer créixer la demanda de professionals competents i, el 1871, es van començar a impartir classes a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. De la mateixa manera, es van multiplicar les indústries subsidiàries de la construcció -paraments ceràmics, ciment artificial, paviments, esgrafiats...-, així com les dedicades estrictament a l'ornamentació i tot el que era necessari per al parament de la llar -mobiliari, sanitaris, cortinatges, catifes, làmpades... Finalment, el 1891, un canvi a les ordenances municipals feia possible un nou model de ciutat que trencava la regularitat de façanes que s'havia imposat al centre històric. A més de permetre més profunditat i alçada als edificis, es va donar llicència perquè les façanes presentessin dissenys molt més complexos que podien, per exemple, cobrir amb tribunes els balcons, modificar la línia de cornisa i de coronament de l'edifici o aixecar cúpules i rotondes a les cantonades. Aquests factors determinen un canvi radical en la concepció de l'arquitectura dels habitatges i obren pas a la llibertat compositiva del Modernisme.

Barcelona, malgrat les demolicions sistemàtiques, conseqüència tant del descrèdit que va tenir el Modernisme fins ben entrada la segona meitat del segle XX, com de la brutal especulació immobiliària que ha patit la ciutat, s'ha convertit en punt de referència en el desenvolupament d'aquest estil.